 |
 |
El primer Portal de
música en català |
|
|
El primer Portal de
música en català |
| Actualitat |
| Intèrprets |
| Autors |
| Entrevistes |
| Discos |
| Llibres |
| Crítica |
| Instruments |
| Opinió |
| Links |
 |
| Concerts |
| Música Antiga |
| Jazz |
| Lírica |
| Sound on track |
| Cinema |
|
|
|
27 de febrer El concert de cloenda del cicle gironí Hammerklavier ens presentà el
pianista alemany Andreas Henkel, amb un programa que permetia apreciar que
ens trobàvem davant d'un músic exquisit, de maneres elegants i posseïdor
d'una tècnica segura posada sempre al servei de la música que interpreta
sense cercar enlluernar l'auditori amb allò que en diem focs d'artifici.
D'Andreas Henkel cal destacar la recerca de l'essencialitat i la màxima
fidelitat, tot i que no és estrany trobar-se en les seves versions
aportacions personals, tals com un peculiar ús del rubato, sovint en
moments molt determinats, és a dir, més que en tota una frase o en tot un
arc melòdic, en un petit dibuix, en una petita cèl·lula motívica, que, en
aparèixer aquesta més d'un cop interpretada de la mateixa manera, denota
un profund estudi de l'obra que té entre mans (la qual cosa dona a les
seves interpretacions una personalitat pròpia.) Aquestes qualitats les
poguérem apreciar, molt especialment, en la seva magnífica versió de la
Sonata "Les Adieux" de Beethoven (amb diferència, el més remarcable de tot
el programa) i en les Variacions sobre "Weinen, Klangen, Sorgen, Zagen" de
Liszt. Amb la cèlebre La dansa de Liszt (basada directament en l'obra
homònima de Rossini), composició molt exigent des del punt de vista
tècnic, desfermà els aplaudiments entusiastes que precediren el descans
abans de la segona part, aquesta tota ella ocupada per la Sonata núm. 2 de
Rachmaninoff. Les Variacions sobre "Weinen, Klangen, Sorgen, Zagen" de
Liszt mereixen un comentari, en no ser aquesta una de les obres més
divulgades del seu autor tot i el seu interès. Henkel, un cop acabada la
interpretació de la Sonata "Les Adieux" de Beethoven, va parlar al públic
sobre aquestes variacions (costum bastant habitual en ell quan es tracta
d'obres poc conegudes o que, segons el seu criteri, creu que mereixen unes
paraules per tal d'introduir els oients a fi que aquests puguin copsar el
seu sentit tant com sigui possible i entendre-les una mica millor).
Aquestes variacions són un veritable desafiament per al pianista donat el
seu alt nivell d'exigència, essent una mostra rotunda del virtuosisme
lisztià. El compositor construeix unes variacions (més de quaranta)
basant-se en un petit motiu que prové de la Cantata BWV 12 de Bach (també
present, per cert, al Crucifixus de la Missa en si menor del mateix
compositor), però tot i la indiscutible importància de les variacions,
potser el més rellevant d'aquesta obra és el final, una cita del coral
bachià Gott tut, das ist wohlgetan (Allò que Déu fa està ben fet), d'un
caire esperançador i lluminós ben contrastant amb les variacions
pròpiament dites (que podríem traduir com a Plorar, lamentar-se, patir,
turments i desànim). Aquest contrast cal trobar-lo en l'origen de l'obra,
en la mateixa gènesi de la seva composició. Liszt va perdre la seva filla
Blandine el 1862, quan aquesta era encara una nena, i l'obra reflecteix el
dolor per aquesta pèrdua, tot i que l'acceptació de la mort fa que,
després de la tremenda angoixa i del dramatisme que es desprèn al llarg de
totes les variacions, un raig d'esperança (representat pel coral de Bach a
què hem fet referència) acabi imposant-se. Liszt va escriure aquesta obra
el mateix any en què morí la seva filla i un any després en féu una
transcripció per a orgue. I Henkel ens oferí una versió magnífica, tot
fent plena justícia a l'obra i reflectint el seu sentit pregon, mereixent
destacar-se la seva interpretació del final, veritablement emotiva, amb el
coral de Bach imposant-se esperançadament. De fet, el Beethoven del
principi i aquest Liszt foren el més destacat del programa pel què fa a
les obres (la interpretació fou, en tot moment i en les quatre obres del
recital, magnífica), quedant una mica per sota la segona part (repetim, no
pel què fa a la interpretació que fou sempre més que convincent),
consagrada exclusivament a la Sonata núm. 2 de Rachmaninoff, una obra
(sobretot comparada amb el què sentirem abans) clarament menor. Henkel
elevà la música de Rachmaninoff per sobre d'ella mateixa en molts moments
(especialment en el episodis més lírics) de manera que poguérem comprovar
com, de vegades, la interpretació pot superar allò que
s'interpreta. Abans del concert, poguérem parlar una estona amb Andreas Henkel. Vàrem començar parlant de la interpretació de la música de Bach amb pianos moderns i amb instruments. diguem-ne, històrics. No era aquesta una qüestió qualsevol ni triada a l'atzar, sovint recurs fàcil per a encetar una entrevista amb un pianista, doncs Henkel ha gravat obres de Bach en un compacte molt recomanable que inclou preludis i fugues del primer llibre d'El clavecí ben temperat, la Fantasia cromàtica BWV 903, les Variacions sobre "Weinen, Klangen, Sorgen, Zagen" de Liszt (basades, com hem dit abans, en un motiu de Bach,) la transcripció de Busoni de la Toccata BWV 564 i la transcripció del propi Henkel del cèlebre coral Wohl mir, dass ich Jesum habe de la Cantata BWV 147 (Sächsische Tonträger CD 400-639-2 DDD). Henkel està d'acord, òbviament, amb la interpretació de la música de Bach amb els moderns pianos, doncs aquests instruments permeten l'aprofitament d'uns recursos tímbrics i dinàmics en benefici de la pròpia música més enllà de consideracions, diguem-ne, historicistes. Amb això, prudentment, Henkel no hi entra. Parlàrem del seu repertori, centrat fonamentalment en el gran repertori clàssic i romàntic, declarant que lo atrauen molt especialment "obres de gran format, com la Sonata Hammerklavier de Beethoven. Una altra cosa és la música contemporània: "Tinc problemes per entendre-la, diu, i penso que sovint els autors actuals escriuen des d'un punt de vista intel·lectual que les fa difícils per al públic." Ens diu, però, que "m'agradaria molt tocar aquest repertori, doncs és molt interessant de treballar des del punt de vista de l'intèrpret, però crec que per al públic és difícil. I si el públic té dificultat per a entendre aquestes obres, la seva interpretació s'hauria d'abordar amb molta convicció i jo, encara, no la tinc com per a oferir-les. De manera que una cosa és el que penso que cal treballar i una altra el que li he d'oferir al públic, almenys ara". Parlem d'aquest aspecte, de la convicció. Recordem l'opinió de Glenn Gould, que no cal oferir al públic versions previsibles dins la tradició de les obres que el públic coneix, de manera que, com deia Gould, no té interès tocar una obra prou coneguda si l'intèrpret no hi aporta una nova visió d'aquesta. Henkel ens diu que "Gould no es planyia per ser interessant, sinó que ell, en tant que personalitat, ja ho era d'interessant per sí mateix. De vegades trobava solucions enginyoses que podien o no agradar al públic". Tot això ens porta, és clar, a la tria del repertori. Henkel ho té clar: "La tria del repertori ve donada per l'afinitat de l'intèrpret envers un determinat repertori però tenint en compte el públic; és un equilibri entre el que jo vull tocar i allò que espera el públic". Tot i això, Henkel reconeix el perill de caure en un cert anquilosament. Ell, però, pensa anar ampliant el seu repertori amb el temps, fidel sempre a la seva idea de que "si no toques amb convicció i no tens una idea molt clara no pots convèncer els altres".
|
